_
_
_
_
_
més ben dit
Columna
Artículos estrictamente de opinión que responden al estilo propio del autor. Estos textos de opinión han de basarse en datos verificados y ser respetuosos con las personas aunque se critiquen sus actos. Todas las columnas de opinión de personas ajenas a la Redacción de EL PAÍS llevarán, tras la última línea, un pie de autor —por conocido que éste sea— donde se indique el cargo, título, militancia política (en su caso) u ocupación principal, o la que esté o estuvo relacionada con el tema abordado

Tinc una ‘creatura’ a dins

La pel·lícula d’Elena Martín Gimeno està nominada a quinze premis Gaudí i a quatre Goya

Fotograma de 'Creatura', d'Elena Martín Gimeno .
Fotograma de 'Creatura', d'Elena Martín Gimeno .

Creatura, de l’Elena Martín Gimeno (direcció, guió, interpretació) i la Clara Roquet (guió), és una pel·lícula lluminosa, que explora una plausible biografia del desig femení: com neix, com canvia, com s’emmordassa. Alguns interpreten que és una autòpsia que diagnostica les causes de la mort del desig femení o que parla de la castració psicològica en la infantesa i adolescència de les dones. Però no és ben bé així, perquè la castració és irreversible, i Martín Gimeno ens parla de com el desig sobreviu asfixiat dins els nostres cossos i es manifesta de tota mena de maneres per sortir de la presó on el tenim confinat, per exemple, amb urticàries o esclats de plor.

Però Creatura és molt més que tot això. Obre portes d’habitacions que fa massa que tenim tancades i deixa que sigui l’espectador qui hi entri tot sol per enfrontar-se amb les misèries que hi amaguem. I són habitacions de tota mena, des de la injustícia en la manera com ens relacionem amb els nostres pares fins a les desssincronitzacions de parella, des de l’educació emocional fins a l’ombra de l’incest o les coixeres afectives heretades (ai, el llast de l’herència).

Més coses. Els actors són bons i parlen en un català natural. L’estructura narrativa és intel·ligent. La fotografia és límpida. La música hi fa un maridatge perfecte. El final (espòlier?) és èpic i alliberador, però alhora subtil i poètic. Quan acaba, et dius: i ara què?, com si la pel·lícula t’empenyés a l’acció.

Si no heu vist Creatura, no sé què esteu esperant. I sobretot, no sigueu miserables de pensar que és una pel·lícula de dones per a dones (això seria el més mesquí que podríeu fer). Sense voler ser binàriament ofensiva, crec que deu tenir efectes diferents en dones i en homes. Diferents però igualment desitjables. Per a unes serà un mirall de coses que coneixen i que potser no han sabut expressar o identificar amb precisió; perquè és just això el que fa l’art: dir-nos coses que ja sabíem, però que no sabíem que sabíem. Per a uns altres serà una història que il·luminarà foscors que no entenen. Ara tot això sona molt transcendent, però Creatura també té humor i lleugeresa. Aire fresc en habitacions amb pudor de resclosit.

I encara no he parlat de premis ni nominacions. En té uns quants. I més que en tindrà. La trobareu a Filmin, on també hi ha una interessant selecció de 19 pel·lícules sota el títol «Les preferides d’Elena Martín Gimeno».

Creatura, ja ho veieu, m’ha tocat. Reconec que hi ha alguna cosa personal en la meva emoció: les meves urticàries, les meves llàgrimes furioses, els paisatges de L’Escala, que són també els de la meva adolescència, en especial, la Punta Montgó, on amb disset em vaig deixar follar per un noi que ni m’agradava gaire ni em divertia gens. Bufava una tramuntana ferotge. Els sostenidors onejaven lligats al meu turmell. Als catorze, anava allà mateix a menjar pipes, a matar les hores omplint-me de vent i de mar. Jo, com tantes, també tinc una creatura a dins.

Tu comentario se publicará con nombre y apellido
Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_